LLEGENDA DEL SENYOR DE ROCABRUNA (Font: Mancomunitat de la Vall de Camprodon)
A la tardor de l'any mil cent onze -l'onze de novembre per ser exactes-
després de sentir la missa oficiada per l'abat de Sant Pere, després de
combregar i de demanar l'empara de la Mare de Déu, Feliu d'Adalbert, al
capdavant d'un grup de valents cavallers, va abandonar la seguretat dels murs
del castell dels seus avantpassats per anar a combatre els sarraïns que havien
instal·lat un campament al bosc de Rocabruna. Aquell va ser un intent a la
desesperada d'agafar els infidels per sorpresa i d'evitar que assetgessin el
castell. La gosadia dels cavallers va ser insuficient per vèncer l'enemic. El
senyor de Rocabruna va haver de contemplar com els alfanges afilats dels
mahometans decapitaven els seus homes i els caps eren penjats als arbres per
ser devorats per les feristeles. A ell, en canvi, el van torturar, li van
arrencar els ulls i el van deixar lligat a una soca plena de fongs perquè
tingués un desenllaç lent i dolorós. El cavaller, intuint que no trigaria a
morir i que els sarraïns atacarien el castell, va implorar l'ajut diví.
Quan tornà en sí, Feliu d'Adalbert cavalcava en un corser blanc i la seva espasa
resplendia. A costat seu, enlairant l'estendard dels Rocabruna, hi havia Sant
Miquel, l'arcàngel. Al darrere els seguien una legió d'àngels que esperonaven
els seus cavalls per arribar prest al castell que ja s'albirava allà lluny. Era
una fortalesa sòlida, construïda per resistir les escomeses més ferotges. Les
torres semblaven inexpugnables i, tot i així, els sarraïns no s'havien aturat.
Res no els deturaria fins que haguessin saquejat l'últim racó del castell, fins
a endur-se dones i nens i massacrar els vells. El cavaller Feliu i l'exèrcit
angelical atacaren l'enemic amb audàcia i contundència i aconseguiren reduir-lo.
Davant d'aquell miracle, els infidels que restaren vius abraçaren la religió
dels vencedors, perquè el déu que els havia donat la victòria era el més poderós
de tots els déus coneguts. Un cop alliberat el castell, Feliu d'Adalbert no va
aparèixer ni viu ni mort. Només es va trobar la seva espasa clavada en una
soca, d'on brollava una font d'aigua miraculosa que tenia el poder d'atorgar la
fe a aquell qui no creia, l'amor cap als necessitats i l'esperança en la vida eterna.
Un segle després, Benet de Costabella, un jove novici afeccionat a la
literatura, va donar el text per conclòs. El va rellegir i, satisfet, s'acostà
al mestre.
- Aquí teniu, pater. L'he escrit en la llengua del poble, sense fer servir
cap expressió complicada, tal com vos m'heu indicat. I també he mirat de
posar-hi imaginació. Com que estem lluny de la ruta dels pelegrins, si volem
que el monestir tregui rendiment de l'aigua de la font del bosc de Rocabruna,
la llegenda cal que sigui ben escabrosa.
Ni el mestre de novicis ni Benet de Costabella s'adonaren de l'ombra que es
passejava per l'estança, que travessava els murs i després es perdia entre l'espessorall
del bosc.